Ensenyar i aprendre en línia

En un món tan informatitzat, globalitzat i depenent de les tecnologies com en el que vivim és inevitable que s’hagi començat a ensenyar i aprendre en línia. Trobem des de petits cursos d’idiomes, cuina, escriptura, etc., fins a carreres i màsters universitaris. Personalment no sóc gaire amant de les noves tecnologies i m’agrada anar a classe amb paper i bolígraf, però no puc negar el gran pas endavant que significa que el món de l’educació s’estigui adaptant a la tecnologia que ens envolta. És necessari.

Mai he fet un curs sencer en línia de res, la meva poca experiència amb aquest món són les aules Moodle, que com bé sabeu són un tipus d’Entorn Virtual d’Aprenentatge. Les he fet servir per descarregar recursos que penja el professor, per entregar treballs (m’agrada molt el sistema però no es pot fer en totes les assignatures), fer algun test en línia i intercanvis d’opinions amb els companys a través dels xats de Moodle. Al meu institut ja havíem fet servir aquest portal en un parell de cursos i la veritat és que no m’agradava gaire. Ara que estic a la universitat penso que és una peça clau en totes les assignatures; veus tots els avisos dels professors, és molt més fàcil aconseguir materials, una bona manera d’entregar treballs si estàs lluny, etc.

Finalment, per acabar aquesta entrada i tancar el meu bloc, m’agradaria parlar de les xarxes socials. Hi ha qui diu que de vegades t’ajuden a aprendre una llengua; podria ser així però degut a l’ús que en fa la gent, ajuden a desaprendre. Si et poses el teu facebook en portuguès o italià acabaràs aprenent algunes paraules, però si mires el mur de tothom veuràs beles amb b, makas amb k i a i tot tipus de bestialitats que et fan posar les mans al cap o que t’entren dins el cervell i després les escrius tu (que és el que sol passar amb la gent). Com he dit abans, si en féssim un altre tipus d’ús aquestes xarxes serien un bon complement per les llengües, però tal com les utilitzem les destrossen.

Arriba l’hora de l’avaluació

Desprès de tot l’aprenentatge ve sempre l’avaluació. Moltes vegades ens posem nerviosos davant d’un treball, d’un examen, d’una presentació, etc. Sempre és difícil ser avaluat: serà una avaluació justa, es reflectiran els meus coneixements, tindré sort, etc. Hi ha molts tipus diferents d’avaluar que he anat patint al llarg de la meva vida com a estudiant i n’hi ha alguns millors que d’altres.

Sempre he viscut l’avaluació continuada; desprès de fer una sèrie de classes i treballs un examen resum que no és tot el pes de la nota. Aquest sistema sempre m’ha agradat molt, el trobo molt còmode, ja que m’agrada anar treballant durant tot el curs i no jugar totes les cartes al final.

Els tipus d’exàmens que he fet han sigut tots ben diferents. Els que m’agraden menys són els tests d’elecció múltiple, ja que sempre hi ha preguntes trampa que et fan equivocar-te i baixar la nota, a part, no has d’entendre les coses, senzillament empollar-les. També he fet exàmens d’omplir buits, aquests m’agraden depenent de l’assignatura; no és el mateix un examen d’història on els buits són dates o noms de generals que un examen de llengua on els buits són formes verbals que pots intuir, pronoms febles o relatius. Des del meu punt de vista, els exàmens de llengua que són més fiables són aquells on has de practicar totes les teves destreses en aquella llengua; exàmens complerts, per dir-ho d’alguna manera. En aquest tipus de proves hi ha una part d’escriptura, una de comprensió lectora, una de comprensió oral i finalment i si és possible, una d’expressió oral.

Mai he fet cap prova de nivell oficial de cap llengua estrangera, però la setmana passada em vaig examinar del nivell D de català i trobo que l’examen no és gaire encertat. No és una prova de nivell sinó una prova de filòleg on et demanen que sàpigues català antic i les paraules més rebuscades dels diccionaris que o bé s’utilitzen en camps molt específics, o bé no s’utilitzen mai. Pel que fa a la part oral trobo que està prou bé. Has de llegir un text en veu alta i després donar la teva opinió sobre un tema com si estesis en un debat. Si no estàs molt nerviós és una bona prova.

Deixant de banda els exàmens, hi ha un mètode d’avaluació que m’agrada molt: els treballs, ja siguin individuals o en grup. Els treballs poden ser de tipus molt diferent, poden ser més teòrics o més de recerca, però gairebé tots els treballs que he fet al llarg de la meva vida m’han aportat més que la memorització i recitació d’un temari en un examen. El treball més llarg que he fet mai va ser el treball de recerca del batxillerat. El vaig fer sobre la presència de l’anglès a la publicitat de TV3 i més el vaig fer en anglès. La veritat és que vaig aprendre moltíssim: sobre el món de la publicitat i el màrqueting lingüístic, sobre com fer un treball i vaig aprendre anglès més acadèmic del que estava acostumada a fer servir (60 pàgines en anglès vulguis o no et fan aprendre moltes coses).

Bé doncs, aquesta és la línia d’avaluació que han seguit els professors de la meva vida, si algun dia sóc professora sé que serà una tasca difícil dissenyar un mètode d’avaluació vàlid i fiable, però segur que serà una feina enriquidora.

Recursos per l’aprenentatge de llengües

Per aprendre una llengua són molt importants els recursos que s’utilitzen per assolir les competències bàsiques: comprensió i expressió oral i escrita. A continuació presentaré breument els recursos que utilitzaven els meus professors per treballar cada àrea.

Comprensió oral

Des del meu punt de vista entendre bé una llengua és molt important, entendre als seus parlants i poder rebre bé la informació que et volen transmetre. Els primers imputs orals que vaig rebre en llengües estrangeres eren cançons. La música és una bona manera d’escoltar una llengua i la cultura que l’acompanya. A primària, els professors van afegir recursos auditius i també ens feien escoltar diàlegs, sempre amb vocabulari i estructures senzilles. Més endavant, vàrem començar a escoltar també programes de ràdio; parlaven tant ràpid que era impossible entendre a la primera tot el que deien. Alguns professors també utilitzaven vídeos de YouTube per tal que escoltéssim produccions reals, això m’agradava molt perquè solien ser molt interessants. Sens dubte, el meu recurs preferit per practicar la comprensió oral són les pel·lícules i les series de televisió, m’encanta sentir les veus originals, sentir com parlen els actors nadius anglesos o francesos i aprendre paraules noves cada cinc minuts. Finalment, he de dir que l’època de la meva vida en la qual he escoltat més gravacions per fer exercicis de comprensió oral és la de segon de batxillerat. L’objectiu primordial era preparar-nos per la selectivitat i cada setmana ens feien escoltar tres listenings. Era molt avorrit però als exàmens de selectivitat vaig notar tot aquell esforç, no em costava gens entendre i processar el que deien les veus.

Expressió oral

La part d’expressió oral és la que costa més al principi, més que res per vergonya de parlar malament davant dels altres. En aquest sentit, els meus professors van fer molt bona feina. De petits fèiem simulacions i jocs de rol a classe en els quals cadascú adoptava un paper diferent i havíem de parlar amb els nostres companys per demanar alguna cosa, donar alguna ordre o explicar algun fet. Una altre activitat que trobava molt interessant eren els debats, a part de parlar expressàvem la nostra opinió sobre algun tema que ens interessava, era molt divertit i apreníem molt. Cap a tercer d’ESO ens van introduir al món de les presentacions orals, en fèiem una o dues cada trimestre. Per tal que perdéssim la vergonya, la primera del curs sempre era sobre un tema lliure amb el qual ens sentíssim còmodes (òbviament jo sempre parlava de vela). Crec que són l’experiència més enriquidora que tinc d’activitats d’expressió oral, vaig perdre tota la vergonya de parlar davant de la classe i a buscar recursos si m’oblidava del que volia dir, a part, sempre és interessant que els companys t’escoltin i viceversa.

Lectura / comprensió escrita

Durant els meus primers anys com a lectora, igual que molts de vosaltres, vaig fer-ho sempre en veu alta. Quan vaig aprendre a llegir ho feia sempre davant dels meus pares, professors o companys de classe. Quin món, el dels primers contes en veu alta...

Fer una bona lectura d’un text és clau en la nostra vida: llegir les instruccions de qualsevol aparell, entendre bé qualsevol contracte que signem, ser capaços d’interpretar les notícies del nostre voltant, etc.

Els meus professors sempre m’han fet practicar la lectura, a part que a mi m’agrada molt practicar-la pel meu compte. Els primers exercicis que fèiem eren els de llegir petits textos a classe, “cada alumne una frase”.  Quan ja érem capaços de no dir en veu alta totes les lletres que veiem ens van introduir els exercicis de comprensió lectora: cadascú llegia el text en silenci, contestàvem unes preguntes i després ho comentàvem tots junts. Més endavant, ens van introduir algun exercici d’ordenació de paràgrafs, però en general no era el recurs més utilitzat.

Penso que per ser un bon lector i entendre tot el que llegeixes has de llegir a classe, a casa, al metro, al tren, a tot arreu.

Expressió escrita

Desgraciadament, a l’escola no es potencia gaire l’expressió escrita. Totes les tasques són molt guiades i poc imaginatives. Les primeres redaccions que vaig fer eren curtes i molt guiades, i sempre havíem d’incloure una paraula nova d’un diccionari. Mai he fet un taller d’escriptura però m’agradaria molt fer-ne algun; aprendre tècniques de narració, com trobar les paraules que tinc en ment, etc.

L’expressió escrita és un camp que es podria treballar molt més des de les escoles. Es podrien fer redaccions en les quals han de sortir cinc paraules concretes que no tinguin res a veure, parlar d’una cosa sense mencionar-la, parlar de sentiments, etc.

Sempre he concebut l’escriptura com una activitat molt individual fins a la universitat, on hem hagut de fer molts treballs en grup i fer pràctiques en parella en les quals el teu company assumia el rol de corrector. De vegades no ve gaire de gust que et senyalin els errors del teu text, però la veritat és que s’aprèn molt dels companys i és una bona manera de millorar.

El fil conductor dels cursos de llengua

Cada vegada que escric en aquest bloc he de recordar moltes coses de l’escola, algunes bones i d’altres no tant bones. Recordo el primer dia de curs de moltes assignatures: “mireu tots l’ínex del vostre llibre de text; aquests són els temes que tractarem i els subtemes que hi haurà dins de cadascun”. Semblava que fossin una infinitat de temes, una infinitat de conceptes, lectures, exercicis, etc., però a mesura que avançava el curs els anavem tractant tots i no era tant feixuc.

Tots els cursos seguien un fil conductor basat en centres d’interès (tot i que de vegades alguns temes no eren del nostre interès). “Unit 1: sports”, “Unit 2: food”, “Unit 3: trips around the world”, etc. Poso l’exemple de l’anglès perquè és el més senzill, però en les classes de català i castellà també era així; en comptes de ser temes tan trivials eren etapes del català, períodes literaris, etc.

Els llibres de text seguien tots una mateixa estructura: una lectura sobre un tema, un apartat de vocabulari relacionat amb el tema, estructures gramaticals que s’utilitzaven en el tipus de lectura que haviem fet, etc. Tot estava molt ben interrelacionat i realment apreníem coses.

Quan els professors volíen sortir (i que sortíssim) de la rutina ens feien fer activitats més comunicatives com inventar diàlegs o fer projectes com grabar un programa de televisió o ràdio. A primer de batxillerat vaig tenir una molt bona experiència amb aquest tipus d’activitats. Vàrem fer un programa de cuina i cada grup de treball presentava i feia una recepta; a mi em va tocar fer una coca i recordo que en el vídeo es veia com em queien els ous a terra i la meva companya omplia el terra de farina. A part de les anècdotes de grabar, ens vàrem esforçar molt intentant pronunciar bé davant la càmera, buscant vocabulari del món de la cuina i utilitzant les formes gramaticals correctes.

Penso que està molt bé l’ensenyament basat en centres d’interès, normalment els alumnes presten més atenció i les classes són més divertides i profitoses; tot i que fer activitats per trencar la rutina és molt important per la motivació de l’alumne.

Les meves classes

Sempre he pensat que planificar una classe i un curs no és feina gens fàcil; sempre he admirat als professors que feien una planificació estructurada i amb sentit. Ara que m’ho miro des d’un punt de vista més adult i reflexiu m’adono que he tingut de tot, desde cursos sense cap ni peus fins a cursos que des del meu punt de vista eren excel·lents.

Sense cap mena de dubte diré que la gran majoria de classes en les quals he fet d’alumne he experimentat la programació per objectius. Al principi de cada tema dels llibres de l’escola hi havia els objectius que haviem d’assolir, en cada guia docent de les assignatures que he cursat a la Pompeu hi ha els objectius que hem d’assolir. Totes les activitats de classe que feiem i que fem ara tenen com a fi arribar a uns objectius.

De la taxonomia de Benjamin Bloom, mai n’havia sentit a parlar. Si observem amb detall els sis passos que s’han d’anar fent consecutivament no és gaire diferent al que feiem a l’escola, tot i que és difícil determinar si seguiem aquest ordre i si passavem per tots els estats dels quals parla Bloom. M’agrada molt el fet que distingeixi entre aprenentatge mecànic i analític, ja que trobo que són dos nivells d’aprenentatge diferents i que cal remarcar.

Pel que fa a les classes de les meves llengues maternes, les pràctiques d’anàlisi gramatical han estat sempre de caràcter deductiu. El professor ens explicava les regles gramaticals, ens en posava alguns exemples, feiem alguns exercicis i ell veia si ho havíem après tot o no. El mètode inductiu potser és més distret per als alumnes i els obliga a pensar per ells mateixos, la norma a partir dels exemples vistos a classe. No sé perquè no s’aplica més aquest mètode a les aules perquè penso que seria més productiu per als alumnes i els obligaria a reflexionar i pensar més.

M’hagués agradat que moltes de les meves classes fòssin més dinàmiques, amb més activitats pràctiques, treballs per projectes, algunes pràctiques controlades i menys presentació d’ítems, odiava les clasees on només escoltàvem i preniem apunts. Tot i així estic contenta amb els resultats personals que vaig adquirir durant les classes de la primària, l’institut i ara, la universitat.

Metodologíes d'ensenyament

Cada dia aprenem coses noves, més interessants o menys. L’altre dia a classe vàrem tractar les metodologies d’ensenyament de llengües, algunes les he viscut en primera persona però no en sabia els noms, i d’altres no les coneixia gens, ni tan sols n’havia sentit a parlar.

La gramàtica-traducció l’he viscut en varies assignatures de llengua durant la meva vida, sobretot en les classes de francès de batxillerat. Fèiem exercicis de traduir literalment frases del francès al català i memoritzàvem grups de paraules que de vegades no sabíem ben bé que volien dir. Per sort no totes les classes eren així, però la veritat és que, en genera les classes no eren gaire comunicatives i no vàrem aprendre a parlar.

El mètode directe era el que feien servir els primers professors que vaig tenir de català i castellà i més endavant alguns professors d’anglès i francès. Era un sistema molt intuïtiu en que apreníem frases i paraules d’ús diari. En el cas de les llengües estrangeres aquestes eren la única llengua de la classe, el professor mai s’adreçava a nosaltres en català o castellà. Apreníem parlant d’objectes del nostre voltant immediat o quotidià i a partir d’un mot fèiem associacions de paraules (mare à pare, tiet, tieta, etc.). El més important de tot era que els alumnes aprenguéssim.

L’enfocament oral i situacional, que des del meu punt de vista és força semblant al mètode anterior, també l’he viscut en alguna classe de llengua estrangera; sobretot en classes extraescolars amb una noia nadiua. Primer apreníem a entendre i a produir oracions bàsiques i la teoria venia desprès. La oralitat era molt important a l’aula i fèiem tasques de listenig, repetició de petites frases o contes curts i moltes preguntes.

Finalment, també he viscut en primera persona els enfocaments comunicatius. Fèiem activitats relacionades amb aquest enfocament en les quals la producció i la comprensió eren vitals. El record més clar que tinc d’una activitat d’aquest tipus eren els debats a classe. Escollíem un tema d’interès entre tota la classe i llavors ens dividíem entre gent a favor i gent en contra. A partir d’allà havíem de presentar els nostres arguments i rebatre els dels altres amb l’ajuda del professor que feia de moderador del debat.

Un altre mètode que m’agradava molt era el treball per projectes. A tercer d’ESO vàrem fer un projecte en grups que consistia en planificar un viatge a algun país anglòfon. Havíem de dissenyar tota la ruta, buscar hotels, vols, pressupostos de tot, etc. Era molt interessant perquè apreníem coses culturals, tant de menjar com d’art i  maneres de viure i a part era molt divertit perquè ens imaginàvem que algun dia podríem fer aquell viatge. El que vaig organitzar juntament amb el meu grup era a Londres (poc originals, si).

Doncs bé, aquests són alguns dels mètodes amb els quals m’he anat trobant durant la meva vida com a alumna de llengües. Si algun dia soc professora, evitaré de ben segur el mètode gramàtica-traducció, a part de no ser gaire divertit no coneixes la llengua. Des del meu punt de vista seria ideal anar adaptant activitats de cada mètode en cada etapa de l’aprenentatge.

Teories psicològiques

A primer cop d’ull puc dir que els professors que he tingut al llarg de la meva vida han utilitzat teories psicològiques diferents, però que la que ha predominat gairebé sempre per sobre les altres ha estat la psicologia conductista.

El conductisme és el mètode que sembla més tradicional, i que concorda bastant amb les teories lingüístiques de gramàtica tradicional, per exemple. Quan vaig començar a aprendre català i castellà a l’escola recordo que sempre ens deien: “avui aprendrem X”. Llavors ens feien practicar algunes coses, moltes ens les feien aprèndre de memòria i desprès ens explicaven perquè servien i tot anava lligat a premis si ho feies tot bé. Petits premis com una estrelleta en el quadre d’alumnes de la classe, per exemple. Recordo que els errors estaven molt mal vistos, fer un error era la fi del món, era color vermell del bolígraf de la professora o professor per tot arreu. Feiem moltes recitacions sense acabar d’entendre ben bé el que deiem, llegiem en veu alta i memoritzavem molt.

No puc dir que no vaig aprendre durant els meus primers anys d’educació lingüística perquè estaria dient una mendia molt gran. Vaig aprendre molt, d’allà venen les meves bases; però si pugues escollir, potser escolliria un altre tipus de psicologia per aprendre llengues. El problema del conductisme és que els alumnes participen poc, són com lloros, no poden imaginar i crear, només memoritzar i repetir.

 

Més endavant els meus mestres van aplicar teories psicològiques més cognitivistes. L’objectiu ja no era mecanitzar estructures dins del nostre cervell sinò intentar entendre-les i aplicar-les. Trobo que un dels exemples més clars era l’apartat de comprensió lectora del principi de cada tema dels nostres llibres. El tema començava amb un text on sortien coses que tractariem més endavant però al mateix moment era un relat divertit i distret. Era la meva part preferida, quan haviem de llegir i entendre. Un cop llegit el text sovint haviem de respondre unes preguntes sobre aquest o fer-ne un resum per demostrar que l’haviem entés bé. La famosa comprensió lectora. Si que hi havia algun professor que no sortia del conductisme i en comptes de fer-nos fer els exercicis de comprensió ens feia memoritzar el text per paràgrafs, però eren casos comptats.

Les primeres vegades que vaig participar en classes on s’aplicaven teories psicològiques humanistes va ser més tard, a tercer d’ESO, quan va arribar una professora nova d’anglès a l’institut. Era un fet innovador que la professora ens vulgués fer sentir còmodes a classe i que si algú tenia vergonya de parlar no el forcés, fet que comportava que aquesta persona perdès la vergonya més fàcilment. Es tractava d’un aprenentatge molt cooperatiu, treballavem en grups i tothom intervenia per igual, donant les seves opinions, aportant coses noves i ajudant-nos els uns als altres. Va ser de les primeres vegades que vaig treballar en equip i en tinc molt bon record; els altres ja no eren rivals meus sinò companys que m’ajudaven i als quals jo podia ajudar. El més divertit de tot era quan feiem jocs de rol i ens imaginavem que erem una familia o un grup d’amics que estava de viatge, etc.

Més endavant també he tingut alguns professors d’anglès i de francès que han aplicat aquesta psicología a les seves classes, i la veritat és que ha estat molt interessant i enriquidor com alumne. Potser ens hauíem de plantejar donar classes de català i castellà d’una manera menys tradicional i innovar més.

Finalment, pel que fa al constructivisme i al socioconstructivisme he de dir que no n’he notat gaire la presència a les aules però si a casa en els processos d’adquisició de les meves llengues maternes. L’aprenentatge del català i castellà a casa va ser totalment un procès d’adaptació cognitiva a mesura que anava creixent. Vaig anar rebent un imput i a partir d’aquí vaig començar a experimentar amb allò que havia rebut, quan aprenia coses noves les anava assimilant i anava ampliant el meu vocabulari i manera de parlar i quan ja vaig tenir uns bons fonaments anava adaptant tot allò nou al que ja sabía. No només vaig aprendre la llengua dels meus pares sinò que també vaig aprendre a interactuar amb els altres, a entendre la cultura en la qual he nascut i a ser un ésser social.

Teories lingüístiques

Suposo que com a aprenent de llengües he experimentat moltes teories lingüístiques diferents sense ser-ne conscient. Ara en puc fer una reflexió des d’un altre punt de vista i això em porta bons i mals records de diferents moments de les meves etapes d’aprenentatge. Un molt bon record on els professors van aplicar diferents metodologies és de les classes d’anglès de batxillerat. Les professores d’anglès i l’institut van habilitar una aula perquè fos la “language room” de les assignatures d’anglès. Un cop per setmana passavem per aquella aula a fer classe i era molt divertit. La classe estava separada en cinc racons: el de mirar pel·lícules, el de llegir llibres, el de fer diàlegs, el de jocs, el de fitxes de gramàtica i el de cançons. Com veurem a continuació en aquestes classes s’aplicaven diferents teories lingüístiques juntes.

Gramàtica tradicional

Els pitjors records que tinc de les classes on s’aplicava la teoria lingüística de la gramàtica tradicional són els examens de conjugacions verbals i d’anàlisi d’oracions. Aprendre “le bon usage” de la llengua no m’agradava gens ni mica; tot eren definicions i regles gramàticals, identificar parts de l’oració, memoritzar vocabulari, etc. M’ho empollava tot pels exàmens i sentia que no m’aportava gaire res.

En les classes de “language room” que us he comentat al principi el racó de fitxes de gramàtica era clarament la part on s’utilitzava la teoria de la gramàtica tradicional, he de dir que la setmana que et tocava aquest racó aquella aula no era tan divertida.

Ara, que he acabat l’escola fa temps i a més estic estudiant una carrera de lletres, és quan veig que tot i ser un aborriment m’ha servit d’alguna cosa empollar tot allò i aprendre la llengua amb mètodes tradicionals. Crec que airebé totes les classes de llengua en les que he assistit han tingut una part d’aquesta teoria lingüística. Tan en català, castellà, anglès i francès m’he hagut d’aprendre les conjugacions verbals de memòria, he hagut d’analitzar frases, he traduit a la meva llengua materna per aprendre els equivalents d L2 a L1, i, fins i tot, hem imitat al professor o a una grabació per millorar la pronuncia.

Estructuralisme

Durant la meva educació també he viscut l’ensenyament des d’un enfocament estructuralista, sobretot en classes de llengua estrangera. En les classes d’anglès i francès la gran majoria de professors que he tingut feien servir un mètode molt “audio-lingual”. Aquestes classes les recordo divertides; la llengua oral era molt important, i per algu a qui li agrada tan xerrar com a mi això és un punt molt positiu.

Feiem exercicis on haviem d’inventar un diàleg per parelles i reproduir-lo davant dels altres o només davant del professor. Moltes vegades ens grabavem i llavors haviem d’escoltar el nostre diàleg i detectar nosaltres mateixos els errors que feiem.

També feiem activitats relacionades amb la música. Omplir buits, intentar transcriure les cançons, ordenar frases de cançons, etc.

Com podeu veure, a la “language room” de la meva escola hi havia molta teoria estructuralista. La veritat és que en tinc molt bon record, no només perquè eren hores dinàmiques, distretes i divertides sinò perquè també apreniem molt.

Generativisme

La importància de l’imput. Vaig tenir alguna professora d’anglès, de francès que s’acollia a aquesta teoria lingüística. L’imput de la llengua era molt important per tal que nosaltres puguessim arribar a fer produccions (orals i escrites) en la llengüa en qüestió. Per aquesta raó les classes eren sempre en la llengüa estrangera que estavem estudiant i no recorrien mai a l’ús del català o el castellà. La recomanació més freqüent era: “mireu les pel·lícules i sèries, que segur que en mireu moltes, en versió original!!”. D’aquesta manera adquiríem vocabulari i estructures lingüístiques sense adonar-nos-en. El més important era entendre i fer-se entendre , i els errors eren una eina més per aprendre.

Pragmàtica

Cada dimecres i divendres, quan sortia de classe, anava amb una noia del meu poble que era de Newcastle a fer anglès. La seves classes tenien un enfocament totalment comunicatiu. El més important de tot eren les meves necessitats lingüístiques, anavem al meu ritme i parlavem i tractavem temes que eren interessants per mi, des d’un punt de vista personal i educatiu. L’objectiu d’aquelles classes era també que quan em troves amb un nadiu anglès no em quedès en blanc, que fos capaç de parlar de qualsevol cosa, d’entendre i respectar els torns de parla, de no dir coses fora de context, entendre la intenció del meu interlocutor, etc.

Amb la Kate no només aprenia llengua sinò que també aprenia coses de la seva cultura, tan semblant i diferent alhora de la nostra. És el millor record que tinc de les classes de llengua; aquelles tardes a casa d’aquesta noia que em rebia amb una tassa de té.

A, B, C

És molt important com aprenem les llengües, quin imput rebem, què fan els nostres pares o familiars per ensenyar-nos el que poden, què fem a classe i quins materials didàctics utilitzen els nostres professors, etc. Aquesta entrada va dirigida precisament a això, als materials que he vist durant el meu aprenentatge de llengües i veure com he anat fent produccions lingüístiques.

Les meves llengües maternes

Provablement, les primeres lletres que vaig veure escrites tan en català com en castellà varen ser a casa. Un conte cada nit. Avui en català, demà en castellà.

El fet que els meus pares m’expliquessin tants contes és un dels motius pels quals vaig començar a estimar les lletres i les llengües. La veritat és que els agraeixo molt aquell esforç que feien al passar tantes hores amb mi abans d’anar a dormir, llegint mil històries i canviant els finals i inventant personatges quan convenia.

Recordo un dels meus contes preferits quan encara no sabia llegir: La venedora de llumins. Me’l havien llegit tantes vegades que el podia recitar de memòria i sempre que hi havia algun familiar que no sabia que encara no havia après a llegir el recitava en veu alta mentre passava les pàgines i tots deien: oohh!!! Tan petita i ja llegeix??

Després a l’escola ens van ensenyar l’abecedari i entre els mestres i l’ajuda dels meus pares vaig poder llegir els contes de veritat. El pitjor eren els llibrets de cal·ligrafia: a, e, q, la Marta va anar a la platja, en Marc jugava al jardí, etc. De fet, ara encara em farien falta, els que heu vist la meva lletra ho enteneu!!

A l’escola utilitzàvem els llibres de Vicens Vives, tan en català comen castellà; de fet, en moltes altres assignatures també. Durant l’ESO i el Btx català i castellà eren de les meves assignatures preferides. Fèiem lectura, presentacions orals sobre llibres, gramàtica, lèxic, etc.

Let’s learn English

Com ja us vaig explicar a la primera entrada, vaig començar a aprendre l’anglès durant la primària. El meu primer llibre d’anglès es deia Big Red Bus. Teníem un Pupil’s Book on hi havia tota la teoria i un Activity Book on hi havia tots els exercicis que havíem de fer. Un fet que anava molt bé per diferenciar-los era que el llibre d’exercicis era en blanc i negre i el de teoria era en color, així com que érem petits no havíem d’estar preguntant constantment quin llibre era quin. Més endavant en fèiem servir un que es deia Thumbs up!. Tots seguien una estructura molt semblant: començava la lliçó amb unes vinyetes de còmic per llegir o un text que a part també estava gravat en el cd de la professora, seguien amb un apartat de vocabulari, un petit de gramàtica i una activitat final que sempre era diferent.

Els dos cursos de Batxillerat varen ser els més productius de tot l’aprenentatge escolar d’anglès. Cada trimestre llegíem dos llibres, un que escollíem nosaltres i un obligatori que sempre era d’aquelles versions adaptades per a estudiants. Tot i ser obligatoris les professores els triaven força bé: Pride and Prejudice, The Picture of Dorian Gray, etc. Tot clàssics de la literatura anglesa.

Una de les millors activitats que vam fer va ser crear un bloc. En vàrem crear un a final de curs que era com un portfolio on hi havia recollides totes les nostres redaccions del curs i els vídeos de les presentacions orals i un altre en el qual cada setmana fèiem entrades lliures sobre els temes que volíem. Us adjunto els dos links per si els voleu veure:

Portfolio: http://portfolio-marina.blogspot.com.es/

Bloc (líving in my dreams): http://livinginmydreams-114m.blogspot.com.es/

Est-ce que tu parles français?

El francès no el vaig començar a estudiar fins a quart d’ESO en una assignatura optativa. No fèiem servir cap llibre de text, ja que el professor havia fet un dossier amb fitxes de vocabulari bàsic, nocions de gramàtica senzilles, etc. Miràvem alguna pel·lícula i escoltàvem cançons en francès, era una classe divertida per fer que ens comencés a agradar la llengua veïna. Durant el batxillerat també vaig escollir el francès com a assignatura optativa i llavors si que teníem llibre de text, el Rond Point. La veritat és que el meu aprenentatge d’aquesta llengua a l’escola va ser força light, on he après més ha sigut a la universitat i amb els cursos del PIE.

I ara, què?

Doncs a continuar estudiant!!

Jo i les meves llengües

Des que som nadons comencem a mirar, tocar, olorar, assaborir i escoltar; gràcies a aquests cinc sentits experimentem amb el nostre entorn i anem entenent tot el que passa al nostre voltant. Gaudim dels colors vius de les flors, del tacte suau dels ossets de peluix, del gust dolç de la fruita, de les notes musicals i de tot allò que és nou per nosaltres. Comencem a desxifrar el món.

Des del meu punt de vista, una de les habilitats més sorprenents de l’espècie humana és com els nens aprenen a desxifrar els sons estranys que emeten els adults del seu voltant; les llengües. I d’això mateix tractarà aquest bloc, de les llengües que he après des de petita i com les he après.

Em dic Marina i visc a Sant Pere Pescador, un petit poble situat al paradís de l’Empordà. Sóc estudiant de 3er curs de Llengües Aplicades i aquest bloc és per l’assignatura Ensenyament de Llengües.

Quan era petita, a base d’escoltar els meus pares vaig aprendre el català, la meva llengua materna i la que parlo més sovint durant el meu dia a dia. De tota manera, a casa els avis es parlava en castellà, així que vaig aprendre a desxifrar aquesta segona llengua que parlo amb alguns familiars i molts amics. Actualment em considero bilingüe del català i el castellà.

Sempre m’ha agradat molt parlar, soc una xerraire apassionada i m’agrada parlar amb tothom; per això penso que és molt important estudiar alguna llengua a part de la materna. Tot i que m’agradaria parlar moltes més llengües, parlo l’anglès i el francès. Segurament aquestes són les meves dues llengües estrangeres perquè són les típiques que s’ensenyen a l’escola catalana com a llengües estrangeres. L’anglès m’aporta molt perquè en la societat en la qual vivim em puc comunicar gairebé amb tothom, i el francès és fantàstic perquè el parlen al país del costat i a part trobo que és una llengua molt bonica.

Mai m’he examinat per obtenir un certificat en alguna d’aquestes dues llengües, però segons el que he fet a la universitat d’anglès tinc un nivell equivalent al C1 del MCER i de francès tinc un nivell equivalent al B2.

El català i el castellà els domino a la perfecció ja que són les dues llengües en les quals he rebut l’escolarització. La gran majoria de classes les he rebut en català. Ara mateix estic estudiant per examinar-me del nivell D de català, així, si m’ho demanen en alguna feina podré provar el meu nivell en aquesta llengua.

A l’escola va ser on vaig començar a aprendre de manera formal l’anglès, ja que abans l’havia sentit en cançons i en els estrangers que venen a l’estiu i sabia dir paraules com hello, my name is Marina, banana, mum, dad, etc. Ara fa uns quinze anys que l’estudio. El vaig començar a aprendre durant la primaria i la Eso, però el nivell que dona l’escola és molt baix i em varen apuntar a classes amb una noia anglesa. No fèiem gramàtica ni coses avorrides; escoltàvem cançons i jo escrivia tot el que deien, fèiem jocs de vocabulari, i sobretot, xerràvem i xerràvem. Vaig aprendre molt perquè parlàvem anglès real. Ho vaig poder comprovar quan vaig anar a passar dues setmanes a Irlanda, tot el que havia après amb la noia anglesa havia servit, entenia als nadius. L’experiència més enriquidora que he viscut en relació amb aquesta llengua són els quatre mesos d’Erasmus que vaig fer l’any passat a Glasgow, Escòcia.

El francès fa menys temps que l’he començat a estudiar, deu fer uns sis anys, però de manera molt vaga. On realment l’he perfeccionat és a la universitat i amb cursos complementaris. Així he après unes bones bases i el puc practicar i entendre perfectament. Durant l’estiu és una llengua que parlo molt perquè treballo en una escola de vela i molts dels meus alumnes són francesos. A l’escola de vela també practico l’anglès, però no sol ser amb nadius sinó amb holandesos o alemanys, per tant, no aprenc tant com amb els francesos.

Com heu pogut veure, he estat alfabetitzada en l’alfabet llatí i per ara és l’únic que conec. En un futur m’agradaria aprendre moltes més llengües, però per temps segurament només n’aprendré dues o tres més. Aquest estiu vaig començar un curs d’alemany però el vaig haver de deixar perquè no tenia temps.

Moltes vegades em plantejo on seré, que faré i què passarà d’aquí uns anys; però ningú ho sap. La meva situació serà el que vagi treballant en el present. D’aquí uns anys m’agradaria haver après varies llengües, haver descobert diverses maneres de veure i desxifrar el món.

Marina.