Teories psicològiques

A primer cop d’ull puc dir que els professors que he tingut al llarg de la meva vida han utilitzat teories psicològiques diferents, però que la que ha predominat gairebé sempre per sobre les altres ha estat la psicologia conductista.

El conductisme és el mètode que sembla més tradicional, i que concorda bastant amb les teories lingüístiques de gramàtica tradicional, per exemple. Quan vaig començar a aprendre català i castellà a l’escola recordo que sempre ens deien: “avui aprendrem X”. Llavors ens feien practicar algunes coses, moltes ens les feien aprèndre de memòria i desprès ens explicaven perquè servien i tot anava lligat a premis si ho feies tot bé. Petits premis com una estrelleta en el quadre d’alumnes de la classe, per exemple. Recordo que els errors estaven molt mal vistos, fer un error era la fi del món, era color vermell del bolígraf de la professora o professor per tot arreu. Feiem moltes recitacions sense acabar d’entendre ben bé el que deiem, llegiem en veu alta i memoritzavem molt.

No puc dir que no vaig aprendre durant els meus primers anys d’educació lingüística perquè estaria dient una mendia molt gran. Vaig aprendre molt, d’allà venen les meves bases; però si pugues escollir, potser escolliria un altre tipus de psicologia per aprendre llengues. El problema del conductisme és que els alumnes participen poc, són com lloros, no poden imaginar i crear, només memoritzar i repetir.

 

Més endavant els meus mestres van aplicar teories psicològiques més cognitivistes. L’objectiu ja no era mecanitzar estructures dins del nostre cervell sinò intentar entendre-les i aplicar-les. Trobo que un dels exemples més clars era l’apartat de comprensió lectora del principi de cada tema dels nostres llibres. El tema començava amb un text on sortien coses que tractariem més endavant però al mateix moment era un relat divertit i distret. Era la meva part preferida, quan haviem de llegir i entendre. Un cop llegit el text sovint haviem de respondre unes preguntes sobre aquest o fer-ne un resum per demostrar que l’haviem entés bé. La famosa comprensió lectora. Si que hi havia algun professor que no sortia del conductisme i en comptes de fer-nos fer els exercicis de comprensió ens feia memoritzar el text per paràgrafs, però eren casos comptats.

Les primeres vegades que vaig participar en classes on s’aplicaven teories psicològiques humanistes va ser més tard, a tercer d’ESO, quan va arribar una professora nova d’anglès a l’institut. Era un fet innovador que la professora ens vulgués fer sentir còmodes a classe i que si algú tenia vergonya de parlar no el forcés, fet que comportava que aquesta persona perdès la vergonya més fàcilment. Es tractava d’un aprenentatge molt cooperatiu, treballavem en grups i tothom intervenia per igual, donant les seves opinions, aportant coses noves i ajudant-nos els uns als altres. Va ser de les primeres vegades que vaig treballar en equip i en tinc molt bon record; els altres ja no eren rivals meus sinò companys que m’ajudaven i als quals jo podia ajudar. El més divertit de tot era quan feiem jocs de rol i ens imaginavem que erem una familia o un grup d’amics que estava de viatge, etc.

Més endavant també he tingut alguns professors d’anglès i de francès que han aplicat aquesta psicología a les seves classes, i la veritat és que ha estat molt interessant i enriquidor com alumne. Potser ens hauíem de plantejar donar classes de català i castellà d’una manera menys tradicional i innovar més.

Finalment, pel que fa al constructivisme i al socioconstructivisme he de dir que no n’he notat gaire la presència a les aules però si a casa en els processos d’adquisició de les meves llengues maternes. L’aprenentatge del català i castellà a casa va ser totalment un procès d’adaptació cognitiva a mesura que anava creixent. Vaig anar rebent un imput i a partir d’aquí vaig començar a experimentar amb allò que havia rebut, quan aprenia coses noves les anava assimilant i anava ampliant el meu vocabulari i manera de parlar i quan ja vaig tenir uns bons fonaments anava adaptant tot allò nou al que ja sabía. No només vaig aprendre la llengua dels meus pares sinò que també vaig aprendre a interactuar amb els altres, a entendre la cultura en la qual he nascut i a ser un ésser social.

Teories lingüístiques

Suposo que com a aprenent de llengües he experimentat moltes teories lingüístiques diferents sense ser-ne conscient. Ara en puc fer una reflexió des d’un altre punt de vista i això em porta bons i mals records de diferents moments de les meves etapes d’aprenentatge. Un molt bon record on els professors van aplicar diferents metodologies és de les classes d’anglès de batxillerat. Les professores d’anglès i l’institut van habilitar una aula perquè fos la “language room” de les assignatures d’anglès. Un cop per setmana passavem per aquella aula a fer classe i era molt divertit. La classe estava separada en cinc racons: el de mirar pel·lícules, el de llegir llibres, el de fer diàlegs, el de jocs, el de fitxes de gramàtica i el de cançons. Com veurem a continuació en aquestes classes s’aplicaven diferents teories lingüístiques juntes.

Gramàtica tradicional

Els pitjors records que tinc de les classes on s’aplicava la teoria lingüística de la gramàtica tradicional són els examens de conjugacions verbals i d’anàlisi d’oracions. Aprendre “le bon usage” de la llengua no m’agradava gens ni mica; tot eren definicions i regles gramàticals, identificar parts de l’oració, memoritzar vocabulari, etc. M’ho empollava tot pels exàmens i sentia que no m’aportava gaire res.

En les classes de “language room” que us he comentat al principi el racó de fitxes de gramàtica era clarament la part on s’utilitzava la teoria de la gramàtica tradicional, he de dir que la setmana que et tocava aquest racó aquella aula no era tan divertida.

Ara, que he acabat l’escola fa temps i a més estic estudiant una carrera de lletres, és quan veig que tot i ser un aborriment m’ha servit d’alguna cosa empollar tot allò i aprendre la llengua amb mètodes tradicionals. Crec que airebé totes les classes de llengua en les que he assistit han tingut una part d’aquesta teoria lingüística. Tan en català, castellà, anglès i francès m’he hagut d’aprendre les conjugacions verbals de memòria, he hagut d’analitzar frases, he traduit a la meva llengua materna per aprendre els equivalents d L2 a L1, i, fins i tot, hem imitat al professor o a una grabació per millorar la pronuncia.

Estructuralisme

Durant la meva educació també he viscut l’ensenyament des d’un enfocament estructuralista, sobretot en classes de llengua estrangera. En les classes d’anglès i francès la gran majoria de professors que he tingut feien servir un mètode molt “audio-lingual”. Aquestes classes les recordo divertides; la llengua oral era molt important, i per algu a qui li agrada tan xerrar com a mi això és un punt molt positiu.

Feiem exercicis on haviem d’inventar un diàleg per parelles i reproduir-lo davant dels altres o només davant del professor. Moltes vegades ens grabavem i llavors haviem d’escoltar el nostre diàleg i detectar nosaltres mateixos els errors que feiem.

També feiem activitats relacionades amb la música. Omplir buits, intentar transcriure les cançons, ordenar frases de cançons, etc.

Com podeu veure, a la “language room” de la meva escola hi havia molta teoria estructuralista. La veritat és que en tinc molt bon record, no només perquè eren hores dinàmiques, distretes i divertides sinò perquè també apreniem molt.

Generativisme

La importància de l’imput. Vaig tenir alguna professora d’anglès, de francès que s’acollia a aquesta teoria lingüística. L’imput de la llengua era molt important per tal que nosaltres puguessim arribar a fer produccions (orals i escrites) en la llengüa en qüestió. Per aquesta raó les classes eren sempre en la llengüa estrangera que estavem estudiant i no recorrien mai a l’ús del català o el castellà. La recomanació més freqüent era: “mireu les pel·lícules i sèries, que segur que en mireu moltes, en versió original!!”. D’aquesta manera adquiríem vocabulari i estructures lingüístiques sense adonar-nos-en. El més important era entendre i fer-se entendre , i els errors eren una eina més per aprendre.

Pragmàtica

Cada dimecres i divendres, quan sortia de classe, anava amb una noia del meu poble que era de Newcastle a fer anglès. La seves classes tenien un enfocament totalment comunicatiu. El més important de tot eren les meves necessitats lingüístiques, anavem al meu ritme i parlavem i tractavem temes que eren interessants per mi, des d’un punt de vista personal i educatiu. L’objectiu d’aquelles classes era també que quan em troves amb un nadiu anglès no em quedès en blanc, que fos capaç de parlar de qualsevol cosa, d’entendre i respectar els torns de parla, de no dir coses fora de context, entendre la intenció del meu interlocutor, etc.

Amb la Kate no només aprenia llengua sinò que també aprenia coses de la seva cultura, tan semblant i diferent alhora de la nostra. És el millor record que tinc de les classes de llengua; aquelles tardes a casa d’aquesta noia que em rebia amb una tassa de té.

A, B, C

És molt important com aprenem les llengües, quin imput rebem, què fan els nostres pares o familiars per ensenyar-nos el que poden, què fem a classe i quins materials didàctics utilitzen els nostres professors, etc. Aquesta entrada va dirigida precisament a això, als materials que he vist durant el meu aprenentatge de llengües i veure com he anat fent produccions lingüístiques.

Les meves llengües maternes

Provablement, les primeres lletres que vaig veure escrites tan en català com en castellà varen ser a casa. Un conte cada nit. Avui en català, demà en castellà.

El fet que els meus pares m’expliquessin tants contes és un dels motius pels quals vaig començar a estimar les lletres i les llengües. La veritat és que els agraeixo molt aquell esforç que feien al passar tantes hores amb mi abans d’anar a dormir, llegint mil històries i canviant els finals i inventant personatges quan convenia.

Recordo un dels meus contes preferits quan encara no sabia llegir: La venedora de llumins. Me’l havien llegit tantes vegades que el podia recitar de memòria i sempre que hi havia algun familiar que no sabia que encara no havia après a llegir el recitava en veu alta mentre passava les pàgines i tots deien: oohh!!! Tan petita i ja llegeix??

Després a l’escola ens van ensenyar l’abecedari i entre els mestres i l’ajuda dels meus pares vaig poder llegir els contes de veritat. El pitjor eren els llibrets de cal·ligrafia: a, e, q, la Marta va anar a la platja, en Marc jugava al jardí, etc. De fet, ara encara em farien falta, els que heu vist la meva lletra ho enteneu!!

A l’escola utilitzàvem els llibres de Vicens Vives, tan en català comen castellà; de fet, en moltes altres assignatures també. Durant l’ESO i el Btx català i castellà eren de les meves assignatures preferides. Fèiem lectura, presentacions orals sobre llibres, gramàtica, lèxic, etc.

Let’s learn English

Com ja us vaig explicar a la primera entrada, vaig començar a aprendre l’anglès durant la primària. El meu primer llibre d’anglès es deia Big Red Bus. Teníem un Pupil’s Book on hi havia tota la teoria i un Activity Book on hi havia tots els exercicis que havíem de fer. Un fet que anava molt bé per diferenciar-los era que el llibre d’exercicis era en blanc i negre i el de teoria era en color, així com que érem petits no havíem d’estar preguntant constantment quin llibre era quin. Més endavant en fèiem servir un que es deia Thumbs up!. Tots seguien una estructura molt semblant: començava la lliçó amb unes vinyetes de còmic per llegir o un text que a part també estava gravat en el cd de la professora, seguien amb un apartat de vocabulari, un petit de gramàtica i una activitat final que sempre era diferent.

Els dos cursos de Batxillerat varen ser els més productius de tot l’aprenentatge escolar d’anglès. Cada trimestre llegíem dos llibres, un que escollíem nosaltres i un obligatori que sempre era d’aquelles versions adaptades per a estudiants. Tot i ser obligatoris les professores els triaven força bé: Pride and Prejudice, The Picture of Dorian Gray, etc. Tot clàssics de la literatura anglesa.

Una de les millors activitats que vam fer va ser crear un bloc. En vàrem crear un a final de curs que era com un portfolio on hi havia recollides totes les nostres redaccions del curs i els vídeos de les presentacions orals i un altre en el qual cada setmana fèiem entrades lliures sobre els temes que volíem. Us adjunto els dos links per si els voleu veure:

Portfolio: http://portfolio-marina.blogspot.com.es/

Bloc (líving in my dreams): http://livinginmydreams-114m.blogspot.com.es/

Est-ce que tu parles français?

El francès no el vaig començar a estudiar fins a quart d’ESO en una assignatura optativa. No fèiem servir cap llibre de text, ja que el professor havia fet un dossier amb fitxes de vocabulari bàsic, nocions de gramàtica senzilles, etc. Miràvem alguna pel·lícula i escoltàvem cançons en francès, era una classe divertida per fer que ens comencés a agradar la llengua veïna. Durant el batxillerat també vaig escollir el francès com a assignatura optativa i llavors si que teníem llibre de text, el Rond Point. La veritat és que el meu aprenentatge d’aquesta llengua a l’escola va ser força light, on he après més ha sigut a la universitat i amb els cursos del PIE.

I ara, què?

Doncs a continuar estudiant!!