Ensenyar i aprendre en línia

En un món tan informatitzat, globalitzat i depenent de les tecnologies com en el que vivim és inevitable que s’hagi començat a ensenyar i aprendre en línia. Trobem des de petits cursos d’idiomes, cuina, escriptura, etc., fins a carreres i màsters universitaris. Personalment no sóc gaire amant de les noves tecnologies i m’agrada anar a classe amb paper i bolígraf, però no puc negar el gran pas endavant que significa que el món de l’educació s’estigui adaptant a la tecnologia que ens envolta. És necessari.

Mai he fet un curs sencer en línia de res, la meva poca experiència amb aquest món són les aules Moodle, que com bé sabeu són un tipus d’Entorn Virtual d’Aprenentatge. Les he fet servir per descarregar recursos que penja el professor, per entregar treballs (m’agrada molt el sistema però no es pot fer en totes les assignatures), fer algun test en línia i intercanvis d’opinions amb els companys a través dels xats de Moodle. Al meu institut ja havíem fet servir aquest portal en un parell de cursos i la veritat és que no m’agradava gaire. Ara que estic a la universitat penso que és una peça clau en totes les assignatures; veus tots els avisos dels professors, és molt més fàcil aconseguir materials, una bona manera d’entregar treballs si estàs lluny, etc.

Finalment, per acabar aquesta entrada i tancar el meu bloc, m’agradaria parlar de les xarxes socials. Hi ha qui diu que de vegades t’ajuden a aprendre una llengua; podria ser així però degut a l’ús que en fa la gent, ajuden a desaprendre. Si et poses el teu facebook en portuguès o italià acabaràs aprenent algunes paraules, però si mires el mur de tothom veuràs beles amb b, makas amb k i a i tot tipus de bestialitats que et fan posar les mans al cap o que t’entren dins el cervell i després les escrius tu (que és el que sol passar amb la gent). Com he dit abans, si en féssim un altre tipus d’ús aquestes xarxes serien un bon complement per les llengües, però tal com les utilitzem les destrossen.

Arriba l’hora de l’avaluació

Desprès de tot l’aprenentatge ve sempre l’avaluació. Moltes vegades ens posem nerviosos davant d’un treball, d’un examen, d’una presentació, etc. Sempre és difícil ser avaluat: serà una avaluació justa, es reflectiran els meus coneixements, tindré sort, etc. Hi ha molts tipus diferents d’avaluar que he anat patint al llarg de la meva vida com a estudiant i n’hi ha alguns millors que d’altres.

Sempre he viscut l’avaluació continuada; desprès de fer una sèrie de classes i treballs un examen resum que no és tot el pes de la nota. Aquest sistema sempre m’ha agradat molt, el trobo molt còmode, ja que m’agrada anar treballant durant tot el curs i no jugar totes les cartes al final.

Els tipus d’exàmens que he fet han sigut tots ben diferents. Els que m’agraden menys són els tests d’elecció múltiple, ja que sempre hi ha preguntes trampa que et fan equivocar-te i baixar la nota, a part, no has d’entendre les coses, senzillament empollar-les. També he fet exàmens d’omplir buits, aquests m’agraden depenent de l’assignatura; no és el mateix un examen d’història on els buits són dates o noms de generals que un examen de llengua on els buits són formes verbals que pots intuir, pronoms febles o relatius. Des del meu punt de vista, els exàmens de llengua que són més fiables són aquells on has de practicar totes les teves destreses en aquella llengua; exàmens complerts, per dir-ho d’alguna manera. En aquest tipus de proves hi ha una part d’escriptura, una de comprensió lectora, una de comprensió oral i finalment i si és possible, una d’expressió oral.

Mai he fet cap prova de nivell oficial de cap llengua estrangera, però la setmana passada em vaig examinar del nivell D de català i trobo que l’examen no és gaire encertat. No és una prova de nivell sinó una prova de filòleg on et demanen que sàpigues català antic i les paraules més rebuscades dels diccionaris que o bé s’utilitzen en camps molt específics, o bé no s’utilitzen mai. Pel que fa a la part oral trobo que està prou bé. Has de llegir un text en veu alta i després donar la teva opinió sobre un tema com si estesis en un debat. Si no estàs molt nerviós és una bona prova.

Deixant de banda els exàmens, hi ha un mètode d’avaluació que m’agrada molt: els treballs, ja siguin individuals o en grup. Els treballs poden ser de tipus molt diferent, poden ser més teòrics o més de recerca, però gairebé tots els treballs que he fet al llarg de la meva vida m’han aportat més que la memorització i recitació d’un temari en un examen. El treball més llarg que he fet mai va ser el treball de recerca del batxillerat. El vaig fer sobre la presència de l’anglès a la publicitat de TV3 i més el vaig fer en anglès. La veritat és que vaig aprendre moltíssim: sobre el món de la publicitat i el màrqueting lingüístic, sobre com fer un treball i vaig aprendre anglès més acadèmic del que estava acostumada a fer servir (60 pàgines en anglès vulguis o no et fan aprendre moltes coses).

Bé doncs, aquesta és la línia d’avaluació que han seguit els professors de la meva vida, si algun dia sóc professora sé que serà una tasca difícil dissenyar un mètode d’avaluació vàlid i fiable, però segur que serà una feina enriquidora.

Recursos per l’aprenentatge de llengües

Per aprendre una llengua són molt importants els recursos que s’utilitzen per assolir les competències bàsiques: comprensió i expressió oral i escrita. A continuació presentaré breument els recursos que utilitzaven els meus professors per treballar cada àrea.

Comprensió oral

Des del meu punt de vista entendre bé una llengua és molt important, entendre als seus parlants i poder rebre bé la informació que et volen transmetre. Els primers imputs orals que vaig rebre en llengües estrangeres eren cançons. La música és una bona manera d’escoltar una llengua i la cultura que l’acompanya. A primària, els professors van afegir recursos auditius i també ens feien escoltar diàlegs, sempre amb vocabulari i estructures senzilles. Més endavant, vàrem començar a escoltar també programes de ràdio; parlaven tant ràpid que era impossible entendre a la primera tot el que deien. Alguns professors també utilitzaven vídeos de YouTube per tal que escoltéssim produccions reals, això m’agradava molt perquè solien ser molt interessants. Sens dubte, el meu recurs preferit per practicar la comprensió oral són les pel·lícules i les series de televisió, m’encanta sentir les veus originals, sentir com parlen els actors nadius anglesos o francesos i aprendre paraules noves cada cinc minuts. Finalment, he de dir que l’època de la meva vida en la qual he escoltat més gravacions per fer exercicis de comprensió oral és la de segon de batxillerat. L’objectiu primordial era preparar-nos per la selectivitat i cada setmana ens feien escoltar tres listenings. Era molt avorrit però als exàmens de selectivitat vaig notar tot aquell esforç, no em costava gens entendre i processar el que deien les veus.

Expressió oral

La part d’expressió oral és la que costa més al principi, més que res per vergonya de parlar malament davant dels altres. En aquest sentit, els meus professors van fer molt bona feina. De petits fèiem simulacions i jocs de rol a classe en els quals cadascú adoptava un paper diferent i havíem de parlar amb els nostres companys per demanar alguna cosa, donar alguna ordre o explicar algun fet. Una altre activitat que trobava molt interessant eren els debats, a part de parlar expressàvem la nostra opinió sobre algun tema que ens interessava, era molt divertit i apreníem molt. Cap a tercer d’ESO ens van introduir al món de les presentacions orals, en fèiem una o dues cada trimestre. Per tal que perdéssim la vergonya, la primera del curs sempre era sobre un tema lliure amb el qual ens sentíssim còmodes (òbviament jo sempre parlava de vela). Crec que són l’experiència més enriquidora que tinc d’activitats d’expressió oral, vaig perdre tota la vergonya de parlar davant de la classe i a buscar recursos si m’oblidava del que volia dir, a part, sempre és interessant que els companys t’escoltin i viceversa.

Lectura / comprensió escrita

Durant els meus primers anys com a lectora, igual que molts de vosaltres, vaig fer-ho sempre en veu alta. Quan vaig aprendre a llegir ho feia sempre davant dels meus pares, professors o companys de classe. Quin món, el dels primers contes en veu alta...

Fer una bona lectura d’un text és clau en la nostra vida: llegir les instruccions de qualsevol aparell, entendre bé qualsevol contracte que signem, ser capaços d’interpretar les notícies del nostre voltant, etc.

Els meus professors sempre m’han fet practicar la lectura, a part que a mi m’agrada molt practicar-la pel meu compte. Els primers exercicis que fèiem eren els de llegir petits textos a classe, “cada alumne una frase”.  Quan ja érem capaços de no dir en veu alta totes les lletres que veiem ens van introduir els exercicis de comprensió lectora: cadascú llegia el text en silenci, contestàvem unes preguntes i després ho comentàvem tots junts. Més endavant, ens van introduir algun exercici d’ordenació de paràgrafs, però en general no era el recurs més utilitzat.

Penso que per ser un bon lector i entendre tot el que llegeixes has de llegir a classe, a casa, al metro, al tren, a tot arreu.

Expressió escrita

Desgraciadament, a l’escola no es potencia gaire l’expressió escrita. Totes les tasques són molt guiades i poc imaginatives. Les primeres redaccions que vaig fer eren curtes i molt guiades, i sempre havíem d’incloure una paraula nova d’un diccionari. Mai he fet un taller d’escriptura però m’agradaria molt fer-ne algun; aprendre tècniques de narració, com trobar les paraules que tinc en ment, etc.

L’expressió escrita és un camp que es podria treballar molt més des de les escoles. Es podrien fer redaccions en les quals han de sortir cinc paraules concretes que no tinguin res a veure, parlar d’una cosa sense mencionar-la, parlar de sentiments, etc.

Sempre he concebut l’escriptura com una activitat molt individual fins a la universitat, on hem hagut de fer molts treballs en grup i fer pràctiques en parella en les quals el teu company assumia el rol de corrector. De vegades no ve gaire de gust que et senyalin els errors del teu text, però la veritat és que s’aprèn molt dels companys i és una bona manera de millorar.

El fil conductor dels cursos de llengua

Cada vegada que escric en aquest bloc he de recordar moltes coses de l’escola, algunes bones i d’altres no tant bones. Recordo el primer dia de curs de moltes assignatures: “mireu tots l’ínex del vostre llibre de text; aquests són els temes que tractarem i els subtemes que hi haurà dins de cadascun”. Semblava que fossin una infinitat de temes, una infinitat de conceptes, lectures, exercicis, etc., però a mesura que avançava el curs els anavem tractant tots i no era tant feixuc.

Tots els cursos seguien un fil conductor basat en centres d’interès (tot i que de vegades alguns temes no eren del nostre interès). “Unit 1: sports”, “Unit 2: food”, “Unit 3: trips around the world”, etc. Poso l’exemple de l’anglès perquè és el més senzill, però en les classes de català i castellà també era així; en comptes de ser temes tan trivials eren etapes del català, períodes literaris, etc.

Els llibres de text seguien tots una mateixa estructura: una lectura sobre un tema, un apartat de vocabulari relacionat amb el tema, estructures gramaticals que s’utilitzaven en el tipus de lectura que haviem fet, etc. Tot estava molt ben interrelacionat i realment apreníem coses.

Quan els professors volíen sortir (i que sortíssim) de la rutina ens feien fer activitats més comunicatives com inventar diàlegs o fer projectes com grabar un programa de televisió o ràdio. A primer de batxillerat vaig tenir una molt bona experiència amb aquest tipus d’activitats. Vàrem fer un programa de cuina i cada grup de treball presentava i feia una recepta; a mi em va tocar fer una coca i recordo que en el vídeo es veia com em queien els ous a terra i la meva companya omplia el terra de farina. A part de les anècdotes de grabar, ens vàrem esforçar molt intentant pronunciar bé davant la càmera, buscant vocabulari del món de la cuina i utilitzant les formes gramaticals correctes.

Penso que està molt bé l’ensenyament basat en centres d’interès, normalment els alumnes presten més atenció i les classes són més divertides i profitoses; tot i que fer activitats per trencar la rutina és molt important per la motivació de l’alumne.

Les meves classes

Sempre he pensat que planificar una classe i un curs no és feina gens fàcil; sempre he admirat als professors que feien una planificació estructurada i amb sentit. Ara que m’ho miro des d’un punt de vista més adult i reflexiu m’adono que he tingut de tot, desde cursos sense cap ni peus fins a cursos que des del meu punt de vista eren excel·lents.

Sense cap mena de dubte diré que la gran majoria de classes en les quals he fet d’alumne he experimentat la programació per objectius. Al principi de cada tema dels llibres de l’escola hi havia els objectius que haviem d’assolir, en cada guia docent de les assignatures que he cursat a la Pompeu hi ha els objectius que hem d’assolir. Totes les activitats de classe que feiem i que fem ara tenen com a fi arribar a uns objectius.

De la taxonomia de Benjamin Bloom, mai n’havia sentit a parlar. Si observem amb detall els sis passos que s’han d’anar fent consecutivament no és gaire diferent al que feiem a l’escola, tot i que és difícil determinar si seguiem aquest ordre i si passavem per tots els estats dels quals parla Bloom. M’agrada molt el fet que distingeixi entre aprenentatge mecànic i analític, ja que trobo que són dos nivells d’aprenentatge diferents i que cal remarcar.

Pel que fa a les classes de les meves llengues maternes, les pràctiques d’anàlisi gramatical han estat sempre de caràcter deductiu. El professor ens explicava les regles gramaticals, ens en posava alguns exemples, feiem alguns exercicis i ell veia si ho havíem après tot o no. El mètode inductiu potser és més distret per als alumnes i els obliga a pensar per ells mateixos, la norma a partir dels exemples vistos a classe. No sé perquè no s’aplica més aquest mètode a les aules perquè penso que seria més productiu per als alumnes i els obligaria a reflexionar i pensar més.

M’hagués agradat que moltes de les meves classes fòssin més dinàmiques, amb més activitats pràctiques, treballs per projectes, algunes pràctiques controlades i menys presentació d’ítems, odiava les clasees on només escoltàvem i preniem apunts. Tot i així estic contenta amb els resultats personals que vaig adquirir durant les classes de la primària, l’institut i ara, la universitat.

Metodologíes d'ensenyament

Cada dia aprenem coses noves, més interessants o menys. L’altre dia a classe vàrem tractar les metodologies d’ensenyament de llengües, algunes les he viscut en primera persona però no en sabia els noms, i d’altres no les coneixia gens, ni tan sols n’havia sentit a parlar.

La gramàtica-traducció l’he viscut en varies assignatures de llengua durant la meva vida, sobretot en les classes de francès de batxillerat. Fèiem exercicis de traduir literalment frases del francès al català i memoritzàvem grups de paraules que de vegades no sabíem ben bé que volien dir. Per sort no totes les classes eren així, però la veritat és que, en genera les classes no eren gaire comunicatives i no vàrem aprendre a parlar.

El mètode directe era el que feien servir els primers professors que vaig tenir de català i castellà i més endavant alguns professors d’anglès i francès. Era un sistema molt intuïtiu en que apreníem frases i paraules d’ús diari. En el cas de les llengües estrangeres aquestes eren la única llengua de la classe, el professor mai s’adreçava a nosaltres en català o castellà. Apreníem parlant d’objectes del nostre voltant immediat o quotidià i a partir d’un mot fèiem associacions de paraules (mare à pare, tiet, tieta, etc.). El més important de tot era que els alumnes aprenguéssim.

L’enfocament oral i situacional, que des del meu punt de vista és força semblant al mètode anterior, també l’he viscut en alguna classe de llengua estrangera; sobretot en classes extraescolars amb una noia nadiua. Primer apreníem a entendre i a produir oracions bàsiques i la teoria venia desprès. La oralitat era molt important a l’aula i fèiem tasques de listenig, repetició de petites frases o contes curts i moltes preguntes.

Finalment, també he viscut en primera persona els enfocaments comunicatius. Fèiem activitats relacionades amb aquest enfocament en les quals la producció i la comprensió eren vitals. El record més clar que tinc d’una activitat d’aquest tipus eren els debats a classe. Escollíem un tema d’interès entre tota la classe i llavors ens dividíem entre gent a favor i gent en contra. A partir d’allà havíem de presentar els nostres arguments i rebatre els dels altres amb l’ajuda del professor que feia de moderador del debat.

Un altre mètode que m’agradava molt era el treball per projectes. A tercer d’ESO vàrem fer un projecte en grups que consistia en planificar un viatge a algun país anglòfon. Havíem de dissenyar tota la ruta, buscar hotels, vols, pressupostos de tot, etc. Era molt interessant perquè apreníem coses culturals, tant de menjar com d’art i  maneres de viure i a part era molt divertit perquè ens imaginàvem que algun dia podríem fer aquell viatge. El que vaig organitzar juntament amb el meu grup era a Londres (poc originals, si).

Doncs bé, aquests són alguns dels mètodes amb els quals m’he anat trobant durant la meva vida com a alumna de llengües. Si algun dia soc professora, evitaré de ben segur el mètode gramàtica-traducció, a part de no ser gaire divertit no coneixes la llengua. Des del meu punt de vista seria ideal anar adaptant activitats de cada mètode en cada etapa de l’aprenentatge.