Teories psicològiques

A primer cop d’ull puc dir que els professors que he tingut al llarg de la meva vida han utilitzat teories psicològiques diferents, però que la que ha predominat gairebé sempre per sobre les altres ha estat la psicologia conductista.

El conductisme és el mètode que sembla més tradicional, i que concorda bastant amb les teories lingüístiques de gramàtica tradicional, per exemple. Quan vaig començar a aprendre català i castellà a l’escola recordo que sempre ens deien: “avui aprendrem X”. Llavors ens feien practicar algunes coses, moltes ens les feien aprèndre de memòria i desprès ens explicaven perquè servien i tot anava lligat a premis si ho feies tot bé. Petits premis com una estrelleta en el quadre d’alumnes de la classe, per exemple. Recordo que els errors estaven molt mal vistos, fer un error era la fi del món, era color vermell del bolígraf de la professora o professor per tot arreu. Feiem moltes recitacions sense acabar d’entendre ben bé el que deiem, llegiem en veu alta i memoritzavem molt.

No puc dir que no vaig aprendre durant els meus primers anys d’educació lingüística perquè estaria dient una mendia molt gran. Vaig aprendre molt, d’allà venen les meves bases; però si pugues escollir, potser escolliria un altre tipus de psicologia per aprendre llengues. El problema del conductisme és que els alumnes participen poc, són com lloros, no poden imaginar i crear, només memoritzar i repetir.

 

Més endavant els meus mestres van aplicar teories psicològiques més cognitivistes. L’objectiu ja no era mecanitzar estructures dins del nostre cervell sinò intentar entendre-les i aplicar-les. Trobo que un dels exemples més clars era l’apartat de comprensió lectora del principi de cada tema dels nostres llibres. El tema començava amb un text on sortien coses que tractariem més endavant però al mateix moment era un relat divertit i distret. Era la meva part preferida, quan haviem de llegir i entendre. Un cop llegit el text sovint haviem de respondre unes preguntes sobre aquest o fer-ne un resum per demostrar que l’haviem entés bé. La famosa comprensió lectora. Si que hi havia algun professor que no sortia del conductisme i en comptes de fer-nos fer els exercicis de comprensió ens feia memoritzar el text per paràgrafs, però eren casos comptats.

Les primeres vegades que vaig participar en classes on s’aplicaven teories psicològiques humanistes va ser més tard, a tercer d’ESO, quan va arribar una professora nova d’anglès a l’institut. Era un fet innovador que la professora ens vulgués fer sentir còmodes a classe i que si algú tenia vergonya de parlar no el forcés, fet que comportava que aquesta persona perdès la vergonya més fàcilment. Es tractava d’un aprenentatge molt cooperatiu, treballavem en grups i tothom intervenia per igual, donant les seves opinions, aportant coses noves i ajudant-nos els uns als altres. Va ser de les primeres vegades que vaig treballar en equip i en tinc molt bon record; els altres ja no eren rivals meus sinò companys que m’ajudaven i als quals jo podia ajudar. El més divertit de tot era quan feiem jocs de rol i ens imaginavem que erem una familia o un grup d’amics que estava de viatge, etc.

Més endavant també he tingut alguns professors d’anglès i de francès que han aplicat aquesta psicología a les seves classes, i la veritat és que ha estat molt interessant i enriquidor com alumne. Potser ens hauíem de plantejar donar classes de català i castellà d’una manera menys tradicional i innovar més.

Finalment, pel que fa al constructivisme i al socioconstructivisme he de dir que no n’he notat gaire la presència a les aules però si a casa en els processos d’adquisició de les meves llengues maternes. L’aprenentatge del català i castellà a casa va ser totalment un procès d’adaptació cognitiva a mesura que anava creixent. Vaig anar rebent un imput i a partir d’aquí vaig començar a experimentar amb allò que havia rebut, quan aprenia coses noves les anava assimilant i anava ampliant el meu vocabulari i manera de parlar i quan ja vaig tenir uns bons fonaments anava adaptant tot allò nou al que ja sabía. No només vaig aprendre la llengua dels meus pares sinò que també vaig aprendre a interactuar amb els altres, a entendre la cultura en la qual he nascut i a ser un ésser social.