Teories lingüístiques

Suposo que com a aprenent de llengües he experimentat moltes teories lingüístiques diferents sense ser-ne conscient. Ara en puc fer una reflexió des d’un altre punt de vista i això em porta bons i mals records de diferents moments de les meves etapes d’aprenentatge. Un molt bon record on els professors van aplicar diferents metodologies és de les classes d’anglès de batxillerat. Les professores d’anglès i l’institut van habilitar una aula perquè fos la “language room” de les assignatures d’anglès. Un cop per setmana passavem per aquella aula a fer classe i era molt divertit. La classe estava separada en cinc racons: el de mirar pel·lícules, el de llegir llibres, el de fer diàlegs, el de jocs, el de fitxes de gramàtica i el de cançons. Com veurem a continuació en aquestes classes s’aplicaven diferents teories lingüístiques juntes.

Gramàtica tradicional

Els pitjors records que tinc de les classes on s’aplicava la teoria lingüística de la gramàtica tradicional són els examens de conjugacions verbals i d’anàlisi d’oracions. Aprendre “le bon usage” de la llengua no m’agradava gens ni mica; tot eren definicions i regles gramàticals, identificar parts de l’oració, memoritzar vocabulari, etc. M’ho empollava tot pels exàmens i sentia que no m’aportava gaire res.

En les classes de “language room” que us he comentat al principi el racó de fitxes de gramàtica era clarament la part on s’utilitzava la teoria de la gramàtica tradicional, he de dir que la setmana que et tocava aquest racó aquella aula no era tan divertida.

Ara, que he acabat l’escola fa temps i a més estic estudiant una carrera de lletres, és quan veig que tot i ser un aborriment m’ha servit d’alguna cosa empollar tot allò i aprendre la llengua amb mètodes tradicionals. Crec que airebé totes les classes de llengua en les que he assistit han tingut una part d’aquesta teoria lingüística. Tan en català, castellà, anglès i francès m’he hagut d’aprendre les conjugacions verbals de memòria, he hagut d’analitzar frases, he traduit a la meva llengua materna per aprendre els equivalents d L2 a L1, i, fins i tot, hem imitat al professor o a una grabació per millorar la pronuncia.

Estructuralisme

Durant la meva educació també he viscut l’ensenyament des d’un enfocament estructuralista, sobretot en classes de llengua estrangera. En les classes d’anglès i francès la gran majoria de professors que he tingut feien servir un mètode molt “audio-lingual”. Aquestes classes les recordo divertides; la llengua oral era molt important, i per algu a qui li agrada tan xerrar com a mi això és un punt molt positiu.

Feiem exercicis on haviem d’inventar un diàleg per parelles i reproduir-lo davant dels altres o només davant del professor. Moltes vegades ens grabavem i llavors haviem d’escoltar el nostre diàleg i detectar nosaltres mateixos els errors que feiem.

També feiem activitats relacionades amb la música. Omplir buits, intentar transcriure les cançons, ordenar frases de cançons, etc.

Com podeu veure, a la “language room” de la meva escola hi havia molta teoria estructuralista. La veritat és que en tinc molt bon record, no només perquè eren hores dinàmiques, distretes i divertides sinò perquè també apreniem molt.

Generativisme

La importància de l’imput. Vaig tenir alguna professora d’anglès, de francès que s’acollia a aquesta teoria lingüística. L’imput de la llengua era molt important per tal que nosaltres puguessim arribar a fer produccions (orals i escrites) en la llengüa en qüestió. Per aquesta raó les classes eren sempre en la llengüa estrangera que estavem estudiant i no recorrien mai a l’ús del català o el castellà. La recomanació més freqüent era: “mireu les pel·lícules i sèries, que segur que en mireu moltes, en versió original!!”. D’aquesta manera adquiríem vocabulari i estructures lingüístiques sense adonar-nos-en. El més important era entendre i fer-se entendre , i els errors eren una eina més per aprendre.

Pragmàtica

Cada dimecres i divendres, quan sortia de classe, anava amb una noia del meu poble que era de Newcastle a fer anglès. La seves classes tenien un enfocament totalment comunicatiu. El més important de tot eren les meves necessitats lingüístiques, anavem al meu ritme i parlavem i tractavem temes que eren interessants per mi, des d’un punt de vista personal i educatiu. L’objectiu d’aquelles classes era també que quan em troves amb un nadiu anglès no em quedès en blanc, que fos capaç de parlar de qualsevol cosa, d’entendre i respectar els torns de parla, de no dir coses fora de context, entendre la intenció del meu interlocutor, etc.

Amb la Kate no només aprenia llengua sinò que també aprenia coses de la seva cultura, tan semblant i diferent alhora de la nostra. És el millor record que tinc de les classes de llengua; aquelles tardes a casa d’aquesta noia que em rebia amb una tassa de té.